El conte és un tipus de text narratiu breu i fictici, que pot ser oral o escrit i per a un públic de qualsevol edat. Sol presentar les tres parts pròpies de la narració: introducció, nus i desenllaç.
Escriu un conte que explique una situació tan increïble com la del famós conte de Pere Calders "L'arbre domèstic". L'absurd, l'atzar o el destí formen part d'aquesta història. Observeu que Calders utilitza l'humor i la ironia per fer una crítica social.
Somni 2
ResponEliminaHi era jo, entrant en casa, deixant les claus al clauer. Com era normal abraçaba als meus pares i saludaba a les mascotes. Jo anava a entrar en l’habitació pero els meus pares hem van interrompre diguent-me que havia vingut una visita i estava a la meua habitació esperant-me. Com que jo era molt curiosa hi vaig entrar per saludar. Aleshores vaig comprobar que la meua habitació ja no hi era igual que abans, hi havien dibuixos de quant jo era menuda, els meus joguets i la pintura de la paret antiga, era tot com abans. De colp a repent es va tancar la porta i vaig observar que al fons hi havia una dona major la cual jo recordaba pero no sabia de que. A la seua dreta hi havia una flama de foc i a l’esquerra un bressol blanc no molt gran.
Aquella dona hem va fer una pregunta:
-Si vols eixir d’aci hem tens que contestar a una pregunta, si no ho fas la teua anima mai estará tranquila. Aceptes?
Jo vaig contestar que si, aleshores hem digue:
- Elegeix: la flama o el bressol.
Vaig contestar que elegia el bressol, ja que a la vista era mes bonic, encara que tot el bonic no sempre es el millor. Aixi que hem va fer una pregunta:
- Val, recorda que a segut eleccio teua i no pots tornar arrere. Que es el que mes t’aterroritzaba quant eres menuda?
Com que no vaig tindre elecció, vaig contestar :
- Jo de menuda no era molt valenta i tot el que escoltaba o somiaba es tornaba contra mi aleshores vaig pensar que si no dormía o simplement no entraba al bressol, seria la milor forma de no dormir i de que no hem feren gracietes que despres hem portaren a problemas majors.
- Val ara meteixa, vas a despertar ja que aquest será un altre somni que t’aterrara durant la teua vida i que pensaras. Aixi que jo de tu buscaría una altra forma de no somniar tant i que no et perseguisca.
Aleshores tot va començar a desapareixer, la porta es va tornar a obrir i l’habitació tornà a ser la de sempre.
Anna Garrigues Marin
1 er ESO C
LA TEMPESTA DE CÈNTIMS
ResponEliminaUn dia normal, d’una setmana normal, d’un mes normal, d’un any normal, en vaig despertar, en mirar el rellonge em vaig adonar que arribava tard a treballa. Em vaig vestir de qualsevol manera, vaig desdejunar tirant fum per les orelles i vaig eixir per la porta. Nomes eixir, em vaig adonar que estava apunt de ploure, així que obrí la porta de ma casa i agafí el meu paraigua.
Com el meu treball em pillava prop sempre anava caminant, i com que era un dia normal i corrent, vaig anar caminant com solc fer normalment, tan normal.
Vaig arribar al banc, on treballe i en això que vaig obrir la porta va començar a ploure, com si no hi haguera un dema, tots el meus amics i companys em van mirar bocabadats. – Que passa? Esque vos eu quedat paralitzats, o que? Una de les meus amigues va reaccionar va alçar el braç indicant-me que em girara.
Nomes girar-me vaig entendre el per què, s’havien quedat bocabadats. Davant meva havia començat a ploure com si no hi haguera un dema, això si però plovien monedetes d’un cèntim ens vam quedar tots de pedra.
-A que esperem anem a per la nostra recompensa!
Un amic meu va reaccionar.
-Te raó! No tots els dies cauen monedes del cel.
-Sí, anem! Mare necessita unes sabates noves!
Mar Camarena Monerri
1er ESO C
~SUPERMAN SIN CAPA~ Hera una vegada que superman va anar a salvar a un edifisi amb gent dins del edifisi en flames. Va entrar dins del edifisi i va salvar a la gent del edifisi pero cuant es va donar conter li faltava la seua capa per que sen se ella Súperman no podía volar. Al cap del temps Superman va veure algo damunt d'un banc i era la seua capa i va poder salvar a mes gent en peril. LIDIA ROCHER 1 ESO D
ResponEliminaEL TRIANGLE DE LES BERMUDES
ResponEliminaEn el 1962 es va comensar a parlar del mito del triangle de les bermudes.Tot lo mon estaba intrigat per saber lo que hi habia dins,pero al final la gent que qui anava desapareixia i no tornaven a saber res mes d'ell.
Uns investigadors anaren al triangle de les bermudes,pero nomes a sobrebolarlo per les vores.Dien que el seu aspecte no feia por, sino que donaben ganes dentrar per la curiositat que tenien,al entrar tot pareixia,era com una vall amb boscos i rius .Pero derrepent vegueren nuvols molt perollosos de tronades fortisimes,no pogueren escapar .
Aixique mai van tornar a saber res mes dels investigadors que anaren a visitarla,no trobaren els seus cosos ni ningunmes de les persones que hi havien desaparegut.
OSCAR 1 ESO D
EL MISTERI DE LA CASA DESAPAREGUDA.
ResponEliminaAquesta historia que us vaig a contar acontinuació pot ser no us semble certa pero per molt estrany que us semble es el que va succeir.
Era un dijous molt fred del mes de gener.Jo tornava d'un cansat dia d'institut. El que més m'abellia era arribar a casa i dinar. Però em va ocorrer una cosa quasi imposible. Quan vaig arribar al meu carrer vaig veure que la meua casa havia desaparegut. Si no estava al seu lloc, alli sols hi havia un xicotet solar ple de pedres i rajoles trencades. Deseguida vaig telefonar a la meua germana Roser. Ella treballava a un xicotet resaurant en el poble del costat. Quan li ho vaig dir es va riure de mi, i em va penjar el telefon. Ma mare i mon pare tenien una tenda de roba menudeta a la plaça. Quan li vaig comentar a ma mare el que havia passat va vindre amb mi fins a casa encara que jo crec que no estava del tot convençuda del que jo li havia dit. Quan vam arribar al meu carrer no m'ho podia creure la casa estava una altra vegada alli com si res de res. Continuava igual: seguia pintada de blau amb les seves huit finestres... En fi com sempre. Ma mare molt enfadada em va dir:
-Mireia la casa no ha desaparegut!He tingut que deixar-me la feina per a vindre aqui. Es un altra de les teues fantasies de nena menuda.
-Mare no es cert ho he vist amb els meus ulls!Creume!La casa no estava aqui.
Com us he dit abans pot ser no us sembla certa pero es el que hem va passar realment. Encara no ho he pogut demostrar. Pero es totalment verídic.
MIREIA MARCH AGUILAR 1 ESO E
L´ARBRE EXTRAORDINARI
ResponEliminaEstiu de 2017, era un día d´allò més calurós, caminava pel carrer en busca d´una bona ombra, quan de repent, vaig tindre una idea, comprar unes llavors per a plantar un arbre al patí de ma casa, per a que quan es fera gran, ens donara a tota la família una ombra perfecta en els díes més calurosos.
Vaig aplegar mig deshidratat a la tenda, pero ja no podía tornar-me enrrere, l´arbre es tenia que quedar plantat eixe mateix día.
Eixa nit vaig somniar en com seria el meu arbre, de fulles grans, menudes, amb flors, amb fruita...
Al día següent, entrà a la meua habitació ma mare tota exaltada :
- Per favor, que algú m´explique qué fa eixe arbre al meu patí.
Jo, que encara tenía els ulls mig oberts mig tancats, no savía qué pasava. Quan em vaig asomar a la finestra, quasi em caic de cul, al patí n´hi havia un gran arbre de fulles amples i lluentes, amb unes flors grogues que el feien més bonic encara.
Vaig baixar les escales corrent, i quan estava junt al arbre, vaig notar un murmull que venia de dins del tronc, sobresaltat vaig preguntar :
- Qui ets ahí?
- Ahí? On? que no veus que sóc un arbre?
No m´ho podía creure, en realitat m´estava parlant un arbre?, vaig correr cridant a ma mare i quan ja estava junt a ella...vaig pensar que seria el meu gran secret, tindre un arbre amb qui compartir els meus problemes.
Saveu lo més extraordinari d´aquesta història? que com l´arbre va creixer en una nit, va ser considerat un miracle, i venien de tots els llocs a fer-se una foto de record.
Encara que per a mi, lo reialment extraordinari va ser, trobar un amic que sé que mai em fallarà.
EDUARD MONTALVÁ APARISI 1 ESO E
UN LLIBRE MAGÍC
ResponEliminaUn matí antes de anar a l´escola ,vaig anar a la meua habitacio i vaig veure un llibre que tenia braços , cames,ulls, orelles,boca...
De segida vaig anar a la llibreria de baix de ma casa i vaig dir al llibrer que tenia un llibre molt expraordinari amb ulls ,orelles, cames ,braços...Es va quedar bocabadat.De segida anaarem corregent a ma casa.El xic quan el va veure va dir que era un llibre amb vida.
-Com que un llibre amb vida?
-Si tens un llibre amb vida ,sols el tenen les persones afortunades com tú.
Ara tens una gran missio ,deus d`ajudar a tots els xiquets i xiquetes a començar a llegir per a que mai en la vida deixen els llibres
LUCIA LOPEZ ARGENTE 1ESOE
ELS MOBLES VOLADORS
ResponEliminaSi vos conte la meua història pensàreu que m'he tornat boja, no vos culpe, perquè jo mateixa crec que un poc boja si que estic.
El dilluns al matí quan em va sonar el despertador per a anar a l'institut, em vaig tapar el cap amb el coixí, i vaig estirar el braç per a apagar el mòbil que sempre està sobre una tauleta al costat del meu llit. Però va succeir un fet que encara no puc comprendre. Per més que vaig buscar el mòbil, amb la meua mà no ho vaig trobar, em vaig incorporar i.... em vaig quedar de pasta de moniato al donar-me compte que el meu llit estava surant per l'habitació i que la taula de nit volava per damunt dels meus peus. No m’ho podia creure!
Vaig tancar els ulls i vaig intentar convéncer-me que estava dormint i que era un somni. Però jo sabia que estava desperta, obrí espaiet els ulls i guaité per davall del meu llit, efectivament el sòl estava allà baix. Els mobles de la meua habitació no feien cas de la llei de la gravetat!
Baixí del meu llit fins al sòl agafada del llençol, al tocar el sól em vaig soltar, i.... jo també surava! Em va entrar un poc de por i intentí agafar-me del llum, però vaig fallar, perquè vaig haver d'esquivar a una de les meues sabatilles que venia directament a la meua cara.
L'alarma del meu despertador seguia recordant-me que era hora d'anar a l'institut, vaig intentar arribar fins a ell per a apagar l'alarma. Em doní compte que era divertit surar, em sentia feliç, tot era lleuger, no tenia cap sensació de responsabilitat, fins i tot se'm va oblidar que havia d'anar a classe i que tenia un examen.
Però mon pare, com no eixia a desdejunar, va vindre a veure que em passava, i quan va obrir la porta, zasss! tots els mobles van caure a terra i clar està, jo també. Sort que vaig caure damunt del meu llit i no em vaig trencar cap part del meu cos. Això sí, m'espanté perquè vaig caure molt de pressa i amb la sensació de precipitar-me al buit des d'un precipici. Em vaig quedar com si m'hagueren llevat la il•lusió, buida, encara que el meu cos pesava molt i la meua ment tornava a pensar en el examen. Quin estrés!!!
Papa s'espantà tant del meu crit que em va dir:
- T'he espantat?
- No, m'han espantat els mobles al caure – li vaig contestar desconcertada
- Els mobles al caure? - va preguntar incrèdul
- Sí, quan m'he despertat els mobles suraven i jo estava volant quan has entrat, però has obert la porta i ha tornat tot al seu lloc.- li contí decepcionada
- Crec que estaves somiant - em va dir acariciant-me el cap i fent-me una carassa un poc burlanera.
No vaig intentar traure a mon pare del seu error, jo sé que no dormia, era real el que em va passar, ho sé perquè poques coses les he viscut tan intensamente i m'han produït tanta felicitat. Preferisc pensar que moltes coses del día a día són un somní i que poden desaparèixer sino els dónes importància.
Digeu-me boja si voleu.
SARA FONTANA MÍNGUEZ
1 er ESO E