MICRORELATS - POBRESA ZERO 1/5

Amb motiu de la celebració de la Campanya Pobresa Zero a Algemesí, hem estat treballant en els centres educatius del nostre poble l’ objectiu núm. 8 dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible): “Treball digne i creixement econòmic.”

Després de treballar la unitat didàctica i reflexionar sobre aquest objectiu,  hem convidat als nostres alumnes de segon de Batxillerat a escriure un microrelat al voltant d’aquest tema.

Ací teniu alguns textos, vos convidem a llegir-los.

Cada dia de la setmana en podreu llegir tres!!

AÇÒ ÉS NORMAL?

Avui, Hèctor, farà una setmana que començà a treballar en l’atenció al client d’una companyia telefònica. S’alçà puntual com sempre i en acabar de preparar-se anà cap al treball, però estava exhaust com els passats dies. Li donava voltes i voltes al seu nou treball, era normal estar hores seguides sentat enfront d’un ordinador i apegat a un telèfon sense poder anar-se’n a descansar ni un minut? No, no ho era i els seus amics i familiars li deien cada dia com a consell que buscara un nou treball, consell que mai havia escoltat fins aquell mateix matí. Al segon, ja havia donat la volta per tornar a casa i buscar allò que mereixia, un treball digne.

Marina Llopis

DINERO

Son las seis de la mañana. Estoy cansada, agobiada, desesperada, disgustada y un montón de adjetivos negativos más. Son las siete y  media, mis hijos ya tienen el desayuno preparado y las mochilas listas.

Llego al trabajo, trabajo mucho, demasiado, pero es necesario. Vuelvo a las cinco de la tarde igual de cansada, agobiada, desesperada y disgustada que hace once horas, pero ahora soy once horas más vieja.

Me acuesto pensando en si el trabajo realmente vale la pena y, aunque sé que no, me consuelo con que al menos el trabajo dignifica, y si no lo hace, lo hará el dinero. Un dinero para mantener a mis hijos, ellos realmente sí que me dignifican.

Rubén Olmos Pérez 

2 BAT A

SÓN ELS DINERS LA FELICITAT?

En una gran ciutat d’Espanya, un xiquet molt desitjat va nèixer. Des de ben petit va ser molt malcriat pels seus pares, que tan sols el tenien a ell i volien que fóra el més feliç. El que no sabien era que, comprant-li tot el que a ell li venia en gana, tan sols li estaven aportant una felicitat momentània.

Quan el xiquet va complir 15 anys, com que ja no volia joguets, li deixaren escollir un viatge. Molta curiositat havia sentit sempre ell, per entendre com podien viure en algunes ciutats africanes.

Sense pensar-ho dues voltes ja es trobaven a Ghana, el destí escollit finalment. Allí conegueren a la Fatu, una xiqueta de 8 anys que tots els dies s’alçava a les 6 del matí per a anar a per aigua per a la família amb sa mare i després s’encarregava dels animals i les tasques de la llar. La xiqueta esperava impacient tots els dies l’arribada del seu pare i la resta de germanes, per a jugar, únicament amb la imaginació. Ací va ser quan el jove entengué que es podia ser feliç sense joguets ni coses materials. L’únic necessari era l’estima d’una família.