Risto Mejide
Publicista
No busquis feina
No busquis feina. Així t’ho dic.
No gastis ni el temps ni els diners, de debò que no val la pena. Tal com està
el pati, amb un de cada dos joves i gairebé un de cada tres adults en edat de
deixar de treballar, això de buscar feina ja és una mentida, una conya, una
mentida i una estúpida forma de justificar la ineptitud dels nostres polítics,
la baixada de pantalons eurocomunitària i que poc els importes als que realment
manen, que per si encara no ho havies notat, són els que parlen en alemany.
No busquis feina. T’ho dic de
debò. Si tens més de 30 anys, has estat donat per perdut. Encara que et diguis
Diego Martínez Santos i siguis el millor físic de partícules d’Europa. Tant se
val. Aquí ets un pringat massa car de mantenir. On vas demanant res. Si allà
fora en tinc 20 de molt més joves que no em demanaran més que una oportunitat,
eufemisme de treballar gratis. Apa, aparta’t que em tapes el sol.
I si tens menys de 30 anys, tu sí
que pots fardar d’alguna cosa. Per fi la generació del teu país duplica la
resta de la Unió Europea en alguna cosa, encara que aquesta cosa sigui la taxa
de desocupació. Eh, però no et preocupis, que com va dir el mestre, els rècords
existeixen per ser batuts. Tu continua esperant que els polítics et donin un
cop de mà, posa a prova la teva paciència mariana i veuràs que bé que et va.
Per això m’atreveixo a donar-te
un consell que no m’has demanat: tinguis l’edat que tinguis, no busquis feina.
Buscar no és ni de lluny el verb adequat. Perquè l’única cosa a què t’arrisques
és a no trobar-ne. I a frustrar-te. I a desesperar-te. I a creure’t que és per
culpa teva. I a tornar-te a enfonsar.
No utilitzis el verb buscar.
Utilitza el verb crear. Utilitza
el verb reinventar. Utilitza el verb fabricar. Utilitza el verb reciclar. Són
més difícils, sí, però el mateix passa amb tot el que es fa real. Que es
complica.
Tant se val que et vesteixis
d’autònom, d’empresari o de treballador. Per si encara no ho has notat, ha
arribat el moment de les empreses d’un. Tu ets el teu director general, el teu
president, el teu director de màrqueting i el teu recepcionista. L’única
empresa de la qual no et podran acomiadar mai. I el teu departament de R+D
(això que tens sobre les espatlles) fa temps que té al damunt de la taula
l’encàrrec més difícil de tots els temps des que l’home és home: dissenyar la
teva pròpia vida.
Sona fotut. Perquè ho és. Però
corregeix-me si l’alternativa t’està pagant les factures.
Feina no és un bon substantiu
tampoc. Perquè és mentida que no n’hi hagi. De feina n’hi ha. El que passa és
que ara es reparteix entre menys gent, que en molts casos es veu obligada a fer
més del que humanament pot fer. Ho anomenen productivitat. Una altra mentida,
tan manipulable com tots els índexs. Però en fi.
Més val que busquis entre les
teves habilitats. Més val que busquis què saps fer. Què és el que domines. Tots
tenim alguna habilitat que ens fa especials. Alguna singularitat. Alguna
raresa. El que és difícil és no és tenir-la, el que és difícil és trobar-la,
identificar-la a temps. I entre aquestes rareses, pregunta’t quines podrien
estar recompensades. Si no és aquí, fora. Si no és en el teu sector, en
qualsevol altre. Per cert, què és un sector avui dia.
No busquis feina. Val més que
busquis un mercat. O dit d’una altra forma, una necessitat insatisfeta en un
grup de gent disposada a gastar, sigui en la moneda que sigui. Aprèn a parlar
en el seu idioma. I no em refereixo només a la llengua vehicular, que també.
No busquis feina. Val més que
busquis un ingenu, o primer client. Redueix les seves pors, ofereix-li una
prova gratis, sense compromís, i promet-li que li tornaràs els diners si no en
queda satisfet. I pel camí, guanya’t la seva confiança, convenç-lo que et
necessita encara que ell encara no se n’hagi adonat. No paris fins a obtenir-ne
un sí.
Vindrà acompanyat d’algun però, tu tranquil que els peròs
sempre caduquen i acaben caient pel camí.
I a continuació, deixa-t’hi la
pell perquè quedi encantat d’haver-te conegut. No escatimis esforços,
converteix la seva felicitat en la teva obsessió. Fes-li creure que ets
imprescindible. En realitat res ni ningú ho és, però tots paguem cada dia per productes
i serveis que ens han convençut del contrari.
Per acabar, no busquis feina.
Busca una vida de la qual no vulguis retirar-te mai. I un dia a dia en què mai
deixis d’aprendre. Intenta no vendre’t i estaràs molt més a prop que algú et
compri de tant en tant. Ah, i oblida’t de l’estabilitat, això és cosa del segle
passat. Intenta gastar menys del que tens. I sobretot i per damunt de tot, no
t’hipotequis, pensa que si llogues no estaràs tirant els diners, sinó comprant
la teva llibertat.
Fins aquí la millor ajuda que se
m’acut, el més útil que et puc dir, et diguis David Belzunce, Enzo Vizcaíno,
Sislena Caparrosa o Julio Mejide. Ja, ja sé que tampoc t’he solucionat res.
Encara que si esperaves solucions i que a més a més aquestes solucions
vinguessin de mi, el teu problema és encara més gran del que em pensava.
No busquis feina. Únicament així,
potser, algun dia, la feina et trobarà a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada